L’art actual no s’interessa només per la representació, sinó també per la reflexió. Des de la segona meitat del segle xx, hi ha moltes pràctiques artístiques que s’aproximen més a l’anàlisi cultural que a la creació d’imatges. L’anàlisi dels espais de producció, circulació i presentació s’ha convertit en el tema central de l’art postminimalista i conceptual.
L’anàlisi institucional dels museus i les galeries d’art és un tema habitual d’aquest corrent. De vegades, s’ha entès com una crítica directa o explícita, expressada pels artistes a través de la seva obra, davant de la instrumentalització de l’art i la cultura i les experiències nocives al voltant de la mercantilització i la comercialització de les obres. Alhora, l’anomenada crítica institucional també ha generat propostes alternatives al sistema de l’art i a la cultura museística, i ha introduït noves maneres de pensar sobre els museus, les galeries i les activitats artístiques com el comissariat d’exposicions i l’educació.
De fet, podríem pensar que l’art institucional ha servit per promoure una cultura museística de la qual s’espera una certa capacitat d’autocrítica i reflexió, com també una mentalitat o sensibilitat capaç de transformar-se gràcies als mateixos projectes artístics que manté.
© Raimon Ramis
© Raimon Ramis