Generalment, pensem en l’art com una cosa que ens ajuda a imaginar nous futurs i a obrir nous horitzons per presentar-los a la societat. És una visió optimista, que ha anat evolucionant durant gairebé dos-cents anys i que és la base dels programes d’art modern i d’avantguarda. Tanmateix, en les darreres dècades, ha aparegut una visió decebedora i més pessimista del futur, que ha esgotat la mateixa noció d’avantguarda.
Per això, s’ha dit que la comprensió de l’art hauria d’oblidar la vella avantguarda per passar a ocupar una posició de «rereguarda»: un lloc des del qual adoptar una actitud més propera a la resistència que a l’anticipació, més centrada en l’anàlisi cultural que en la transgressió anacrònica.
És en aquesta transició cap a la rereguarda quan sorgeix la qüestió de l’arxiu com un punt crucial de la producció artística contemporània. D’una banda, des del punt de vista institucional, l’arxiu es considera una font d’anàlisi cultural: és l’espai on es guarda la memòria i on es poden regular les regles, les lleis i els protocols socials. D’altra banda, l’arxiu es postula com un espai de llibertat: en contrast amb la biblioteca o l’exposició de museu, encarna un contingut heterogeni, per la qual cosa ofereix moltes més oportunitats per reorganitzar les narratives històriques.
Fotografia 1: Lluís Bover. © Fundació Antoni Tàpies
Publicat amb la llicència CC BY-NC-SA.
Fotografia 2: Lluís Bover. © Fundació Antoni Tàpies
Publicat amb la llicència CC BY-NC-SA.
Fotografia 1: Lluís Bover. © Fundació Antoni Tàpies
Publicat amb la llicència CC BY-NC-SA.
Fotografia 2: Lluís Bover. © Fundació Antoni Tàpies
Publicat amb la llicència CC BY-NC-SA.
Fotografia 3: Lluís Bover. © Fundació Antoni Tàpies
Publicat amb la llicència CC BY-NC-SA.