Art performàtic
La performance s’ha convertit en un dels corrents clau del nou segle. Tradicionalment, aquesta idea s’ha associat amb les pràctiques artístiques que adopten tècniques i plantejaments teatrals o cerimonials. Tanmateix, a partir de la segona meitat del segle xx, la pràctica de la performance ha estat deconstruïda pels artistes interessats a desafiar les regles del camp teatral i artístic, que han imaginat noves maneres de sorprendre el públic a partir d’accions en directe i singulars presentacions d’obres art. La impossibilitat de repetir l’acció i la relació directa amb l’espectador van ser els principals interessos de la primera generació d’artistes de performance.
Avui dia, el sentit estricte de la performance ha estat substituït per formes més híbrides i multidimensionals d’entendre i practicar el gènere. Això s’ha aconseguit, en primer lloc, a causa de l’ús creixent de mitjans transmèdia, un marc de treball que combina la intenció original de la performance amb altres dispositius i tecnologies, i que alhora implica una menor relació directa amb el públic. En segon lloc, el concepte ha anat adquirint més rellevància gràcies, en part, a la proliferació i l’expansió del concepte de «performativitat», que ha posat l’èmfasi en qüestions relacionades amb l’entitat i l’abast de l’art més que no pas en la teatralitat.
La «performativitat» és un concepte que va sorgir a mitjan segle xx, a partir de l’obra de John Austin, i va comportar un canvi radical de paradigma en la manera d’entendre la producció artística: d’un enfocament semàntic i semiòtic, basat en la pregunta «què significa?», a un plantejament pragmàtic fonamentat en «què puc fer?». El que avui està en joc és la identitat de l’art i la seva capacitat no solament per representar el món sinó per qüestionar-lo i transformar-lo.
